Manel
El Bròquil
No vull que tots els dies siguin de Sol
Tampoc vull que tots els divendres siguin de festa No texigeixo que tornis pregant-me perdó Si plores amb llàgrimes seques parlant-me della Ai Ramon, quin mal em fas noi, quin mal em fa noi Que tornessis sense dir-me on anaves Ai Ramon, que se tha acabat el bròquil Ja sé que no sóc Sant Pere, però en podríem parlar Que no només de pa viu lhome i les teves excuses fan pudor De tots els errors se naprèn i jo sé que tu mestimes Vull que et guardis tot això, que ja no et crec I a més a més duus pintallavis al coll Ja hi tornem a ser, ja hi tornem a ser Ja hi tornem a ser, ja hi tornem a ser... |
|
Manel- Ai, Dolors!
|
AI, DOLORS
Ai, Dolors, porta’m al ball, avui que ve tothom, avui és quan hi hem d’anar. Ai, Dolors, vindré cap al tard amb un cop de cotxe i t’esperaré a baix. I, Dolors, avui entre els caps no hi haurà mirades de complicitat ni, Dolors, cap dit despistat que fregui una esquena per casualitat. Avui, Dolors, jo picaré un ritme amb les mans mentre tu treus els tiquets de l’enèsim combinat. Avui, Dolors, proposa un tema al cantant, un que es rigui de tu i de mi i d’aquesta història que s’ha anat acabant. Va, Dolors, que avui serem dos nens grans, res de tonteries, res de ser especials. Un-dos-tres, un-dos-tres cha-cha-chà, taló-punta, taló-punta, i torna a començar. I, Dolors, ningú esperarà cap escena dolça davant cap portal, ni, Dolors, cap gran veritat serà revelada quan es faci clar. Avui, Dolors, mourem el cos al compàs d’un tambor accelerat, d’una gran línia de baix. Avui, Dolors, proposa un tema al cantant, un que es rigui de tu i de mi i d’aquesta història que ja no és important. Un que ens defineixi en tres acords, un que ens expliqui a la posteritat, un que conscientment sigui un punt i final, Dolors, un que sembli impossible que pugui acabar. |
ROMA
Si hagués nascut a Roma fa més de 2000 anys, viuríem en un Imperi, tindríem un esclau. I àmfores al pati plenes d’oli i vi. I una estàtua de mabre dedicada a mi. Si hagués nascut a Roma fa més de 2000 anys. No faria olor a xampú el teu cabell daurat. I oferiríem bous als déus, brindaríem amb soldats. I ens despertaria un carro, pujant per l’empedrat. I els turistes es fan fotos, on tu i jo vam esmorzar. Són les coses bones de passar a l’eternitat. I el guia els ensenya el mosaic del menjador. Es retraten i passegen per la nostra habitació. I ara un nen dibuixa a llapis a la sala del museu, el braçalet de maragdes que t’embolicava el vel. I un submarinista troba els nostres gots i els nostres plats. Són les coses bones de passar a l’eternitat. |
|